L’Atlàntida

Viatjo sol cap a la terra promesa.

Esper trobar-hi or, encens i mirra.

Això em prometeren els Déus

previ pagament de tribut.

I això vull creure jo.

Mir a l’horitzó,

mar enllà,

i escolt el batec

d’una terra acollidora,

honesta i rica…

Escolt el meu propi batec,

cor enllà, 

que hem diu que tot això ha de ser.

Ha de ser… 

Acab de coneixer un bloc del que no puc deixar d’escriure. S’anomena La vida de la mujer en islam. El títol ho diu tot. És un bloc totalment terrenal i desmitificador. Clar i concís. D’aquestes delicies anònimes que et trobes un cop cada molt temps i que t’obren el cor per deixar-hi entrar aire fresc, sense prejudicis ni predisposicions.

Feis-hi una volta i hi quedareu enganxat i amb ganes de coneixer les mans que fan possible l’oració i donen vida i sentit a les paraules allà plasmades.

Anau-hi, anau-hi…

http://la-vida-de-la-mujer-en-islam.tublog.es 

LA GUERRA

De pronto, el aire
se abatió, encendido,
cayó, como una espada,
sobre la tierra. Oh, sí,
recuerdo los clamores.

Entre el humo y la sangre,
miré los muros
de la patria mía,
como ciego miré
por todas partes,
buscando un pecho,
una palabra, algo
donde esconder el llanto.

Y encontré sólo muerte,
ruina y muerte
bajo el cielo vacío.

Jose Agustín Goytisolo

    En la práctica, el verdadero peligro del terrorismo no reside en la amenaza real un anónimo puñado de fanàticos, sino en el miedo irracional que sus actividades provocan, y que tanto los medios como los gobiernos imprudentes espolean.

Eric Hobsbawn, Guerra y paz en el siglo XXI,

Crítica, Barcelona, 2007

De petites coses està feta la vida. I de petites històries està feta la Història. Una i altre, Vida i Història convergeixen en un tot incapaç de predir el futur.

Convindrem que hi ha 3 seqüències temporals: la història que ha moldejat el món en que vivim la vida, que és el present, i el futur, l’esdevenir misteriós per encaminat i rutinari que sigui.

Carpe Diem, viu la vida, però mai oblidis la història, perquè et fa ser qui ets, per molt independent que siguis.

La història, en gran mesura, és la vida: Passat, Present i Futur.

 La bellesa avui nom Bipasha Basu i és índia.Calen poques paraules, i molt menys descripcions. Tal vegada sigui un poema visual aquesta foto. O tal vegada sigui que avui estic sensible. De totes maneres crec que valia la pena aturar-se a mirar-la als ulls, sense desig, com qui mira un quadre i es deixa endur. Per sort les dones no són així, i molt menys les volem així. Com quan un quadre intenta reflexar la veritat i no ho aconsegueix.

.

“Nos mean y los diarios dicen que llueve”

 Eduardo Galeano.

A l’ombra d’aquest vell garrover no conto els amics que em visitaran pel meu aniversari, conto els que ja m’han deixat. Són més els que ja no hi son que els que encara és mantenen en peu.

No se perquè m’obstino a no deixar-me endur. Tal vegada siguin on siguin encara m’esperen per començar la partida de cartes dels diumenges.

La riqueza i la pobreza de las naciones, D. Landes.

Somiar Amèrica, Tubella.

Luces de Bohemia, Valle-Inclán.

Historia del siglo XX, Hobsbawn.

Canciones del que no canta, Benedetti.

La pensión eva, Camilleri.

Asesinato en el comité central, Montalban.

La transició democràtica als Països Catalans, Pagès.

De la calle al frente, Casanova.

Tot això i més és el que tinc al costat.

Pura poesia.

Mira el món. Somriu-li. Que més se pot demanar?

Està bé, no demanem justícia.

Tampoc igualtat, ni honestedat, ni principis…

Ah, ni coherència, ni solidaritat, ni bones paraules…

ni amor, ni empatia, ni pau…

ni alegria, ni militància.

I tampoc ajuda mútua, conversa ni amistat.

Però llevat d’això, no podem demanar res millor.