L’Atlàntida

    Mor la vida i mor el silenci. Mor el mar a l’astebellar-se contra les roques punxagudes que l’esperen a la costa. Cauen els pètals i les flors es mústien. El romaní perd l’olor i les cabres salvatges moren de tristor. Mor el sol enllà en l’horitzó. Les espelemes de la nit màgica es fonen i deixen un reguerol de cera fosa com un dibuix abstracte fàcil d’interpretar. Les copes són buides i els cendrers plens. Moren els llençols arruats i els sostens a sobre de la cadira. Mor el sexe i la rialla…

    Perviu el record, i una sensació de benestar per lo viscut envaeix el cos. Esbós un somriure.