L’Atlàntida

Nanas de la cebolla, Miguel Hernàndez, brots de la meva pell germinen quan la música fa davallar llàgrimes des dels meus ulls al record del poeta. Visca la revolta, revolució i solidaritat. Imatges imborrables per molta dictadura. Imatges que per si mateixes val la pena lluitar. No oblidarem perquè coses com aquestes son vida.

http://www.youtube.com/watch?v=7ojbwIjbal4&feature=related

De manera que, quan els japonesos es trobaren amb els europeus, es posaren a aprendre dels seus mètodes. Copiaren les seves armes, imitaren els seus aparells de mesurar el temps, molts es convertiren al cristianisme. I seguiren sentint-se superiors.

L’onada de cristianisme pareixia destinada a anegar el país. La nova fe va gaudir de gran predicament entre els sobirans locals, i encara més entre els membres marginals d’una població ruda, que a dures penes aconseguia subsistir. El fenomen responia a les estratègies de conversió clàssiques: que es converteixin primer els líders i arrosseguin amb ells als seus súbdits; o bé donar amor i aliment als necessitats de recolzament moral i material. Alguns daimyo i samurais es feren cristians per convicció. El cristianisme oferia un consol i una espiritualitat de la que mancaven els ritus i pràctiques tradicionals en aquelles regions. Altres es convertiren per raons pràctiques: el cristianisme era una drassera per accedir al comerç i a l’ajuda tecnològica d’Europa en un camp de vatalla polític molt enrarit. Durant un temps, inclús els líders suprems, Olda Nobunaga (sobirà de 1568 a 1582) i despres Totoyomi Hidekoshi (1586-1598), feren lo propi. 

D. Landes, La riqueza y la pobreza de las naciones, Crítica, Barcelona, 1999

Com gos que olora els cantons pixats dels carrers cercant la marca olfativa de la seva presència. Dia rere dia. Així reconeixes la teva pàtria. Ni te n’adones dels petits canvis, però coneixes l’essència, els racons i misteris del teu món. Perquè és teu tot allò que no tens a dins? se pot tenir una pàtria que no coneixes en profunditat?

Per això el meu barri, el meu poble, els meus amics…això és la meva pàtria. Tu ets la meva pàtria.

Avui sí. Els prats i les ribes floreixen i s’engalanen del verd més intens com moquetes. Al·lèrgia dels meus ulls. Aigua fluida em raja cara avall. Intensitat visual. El blau és més blau que mai.

Amb un cafè amb llet en les mans, d’es de la magnífica terrassa del Casablanca Terrace, veig els velers i barques de pesca com arriben i parteixen al port i des del port.

El diari em conta les noves. El món està podrit. I jo aquí, al port de Casablanca, comprenc que encara queden racons per disfrutar i moments de pau.

“Mire usted, yo digo que el problema de este país es que puras contradicciones tiene. Ahí está pues que carga un sol frío, y la gente viva ve y deja hacer como si estuviera muerta, y el criminal es juez, y la víctima está en la cárcel, y el mentiroso es gobierno, y la verdad es perseguida como enfermedad, y los estudiantes están encerrados y los ladrones están sueltos, y el ignorante imparte cátedras y el sabio es ignorado, y el ocioso tienen riquezas, y el que trabaja nada tiene, y el menos manda, y los más obedecen, y el que tiene mucho tiene más, y el que tiene poco tiene nada, y se apremia al malo y se castiga al bueno.”

Subcomandante Marcos, 21-2-2000

Judicis?

Silenci i oblit

és el que dicta la norma.

Negra ombra que em persegueixes

fins i tot en les nits més obscures.

Mort que furtes les rialles més sinceres.

Por de diaris i noticiers.

Maleït cuc sempre a l’aguait

que rosegues les entranyes més profundes.

Raó inexistent. Paranoia. Por arrelada.

Flor mústia. Germen que la mustia.

Negra ombra que per molt que vulgui

matar-te no puc, ni deixar-te enrere.

Invasor de consciències i raons,

fruita podrida i càncer social.

Negra ombra definida i orquestrada,

directora d’escena i fil conductor.

Negra ombra que em limites

i m’enterres molt abans de morir.

Negra ombra, negra ombra…

Escriure sense sentit, sense finalitat. Plaer d’escriure. Plasmar paraules consonats i ben avingudes sense la més mínima pretensió. O millor dit, amb una única finalitat, crear melodies reflexives. Música de tons i semitons per a pensar sense haver-ho de fer sobre res concret.

Deixar-se endur pitjant les tecles al teclat, no tornar enrere, no corregir sabent que poques faltes hi haurà. Discurs? per a què. Avui el fluid viscós dels mots plasmats impregna la no consciència i cau i vessa sobre això que d’aquí uns instants serà un nou post.

Aquí m’aturo. Perquè sí.

Viatjo sol cap a la terra promesa.

Esper trobar-hi or, encens i mirra.

Això em prometeren els Déus

previ pagament de tribut.

I això vull creure jo.

Mir a l’horitzó,

mar enllà,

i escolt el batec

d’una terra acollidora,

honesta i rica…

Escolt el meu propi batec,

cor enllà, 

que hem diu que tot això ha de ser.

Ha de ser… 

Acab de coneixer un bloc del que no puc deixar d’escriure. S’anomena La vida de la mujer en islam. El títol ho diu tot. És un bloc totalment terrenal i desmitificador. Clar i concís. D’aquestes delicies anònimes que et trobes un cop cada molt temps i que t’obren el cor per deixar-hi entrar aire fresc, sense prejudicis ni predisposicions.

Feis-hi una volta i hi quedareu enganxat i amb ganes de coneixer les mans que fan possible l’oració i donen vida i sentit a les paraules allà plasmades.

Anau-hi, anau-hi…

http://la-vida-de-la-mujer-en-islam.tublog.es